09 de maig 2015 - 22 novembre 2015 - Andorra a la 56 Biennal d'art de Venècia - Joan Xandri

Ànima compartida - Instal.lació

Extractes de Ànima Compartida

Dr. Henry Périer Comissari, Venècia 2015

És impossible que un artista es mantingui insensible a l'ecosistema del Principat d'Andorra. En aquest territori muntanyós d'una bellesa extraordinària, enclavat a la cadena dels Pirineus entre França i Espanya, la natura, omnipresent, frega amb un imponent escenari urbà de botigues i comerços de tota mena, jutjat per molts com a límit amb el kitsch.

Però les muntanyes estan molt a prop i els habitants poden sentir, en aquells cims nevats, prop del cel i l'infinit, en una mena d'eufòria subliminal.

El jove Joan Xandri va créixer en aquest entorn excepcional.

Ens convida aquí a contemplar un bestiari sobre el qual qualsevol narració sembla impossible. On ha pogut conèixer i veure aquestes criatures que descriu amb el seu estil característic? Potser en aquella naturalesa andorrana que constitueix la base de la seva cultura, però que ens retorna en una irrealitat tan ricament suggerent i encisadora que assoleix una mena d'autonomia semàntica. 

L'enigma —perquè n'hi ha un a cada quadre— deixa el camp obert a una contemplació no menys meravellosa. Evocat, suggerit, de vegades només implicat, el subjecte apareix com dotat d'una presència física i peremptòria. Com a memorialista d'un món familiar però totalment estrany en la seva presentació, Joan Xandri continua elaborant els seus rituals en la seva recerca de la veritat, de la humanitat i de la pintura. I sempre busca aquesta veritat al món natural, on se sent realment com a casa amb els animals, que gairebé poden substituir els éssers humans.Però les seves inquietuds actuals l'han portat a una altra direcció, a una segona manera de mirar que vol compartir amb el públic.

Per a això ha elaborat una estratègia i un pla tècnic molt precís. Una vintena de quadres estan disposats com la llarga proa d'un vaixell, col·locats dempeus a terra i superposats, sovint cap per avall, amagant parts de les peces adjacents. El conjunt constitueix un trencaclosques gegant que pren forma en un racó de la sala reservat a aquest efecte. Les teles en lliteres i en marcs sempre han estat la manera habitual d'exposar les pintures.

Per tant, tenen una càrrega cultural important, fins i tot essencial. En agrupar-los, sobre el terreny, l'artista reforça la idea d'abstrusitat, de paret o barrera, de resistència o obstrucció de la visibilitat de l'obra. Però el visitant també percebrà esquerdes o fissures a través de les quals pot albirar quadres. Mentre que el pintor sol buscar una visió coherent en l'espai determinat per la superfície i les dimensions del llenç, l'artista postmodern multiplica mirades parcials, fragmentàries, fins i tot absurdes.